Luís Maria Pescetti
El sistema tradicional d?educació sempre està preocupat per ésser científic, i no solament científic en general, sinó per assemblar-se a una ciència exacta. Algun obscur complex d?inferioritat deu estar al darrera d?aquesta errònia pretensió. ?Ésser científic? dóna un recolzament que ens torna inobjectables: no estem en el continu canviant terreny de l?experiència humana, sinó en el de la ciència amb tota l?àuria de poder que dóna el ?coneixement objectiu?.
D?aquesta manera el nostre discurs, en estar recolzat per dades científiques, es torna tan cert com la distància de la lluna al sol o el punt d?ebullició de l?aigua.
Així es gasten enormes quantitats de temps i energia en fer mètodes i planificacions que, la majoria de les vegades, es queden en l?intent d?atrapar la realitat. Això que hauria de ser una ajuda per ordenar tasques, facilitar-la, es torna un element més que cal atendre; no s?ha de seguir el temps del grup, sinó el del programa.
Però no queda solament aquí: qualsevol cosa que s?intenti fer amb els infants ha d?estar justificada ?científicament? i en relació al programa. És, llavors, que apareixen llibres de recreació amb indicacions tals com: ?Aquest joc desenvolupa la memòria i l?atenció?, ?Aquest joc desenvolupa la coordinació psicomotriu?, ?...desenvolupa la coordinació en l?espai?, ?...el sentit d?equip?. Com si fóssim màquines amb botons o engranatges que necessiten cert ajustament, certa quantitat d?oli.
De la mateixa manera que als contes se?ls va utilitzar com a vehicles de missatges morals, als jocs se?ls usa amb objectius pedagògics. Ho repetiré: les lliçons disfressades de joc són un trampa que l?infant sempre reconeix. És clar que els jocs ensenyen, però és impossible traduir en paraules tots el que succeeix en un joc, com és difícil buscar el ?missatge? d?un conte i traduir-lo en paraules. Quant millor és el conte, això és més impossible.
He trobat llibres amb excel?lent material, però que tenien una llista que aclaria quina cosa desenvolupava cada joc: astúcia, rapidesa, agilitat, imaginació, ritme, concentració, reflexos, gust pel risc, etc. De poc serveix un material bo si està en funció d?una idea equivocada. És un error greu veure a l?infant amb un piló de facultats a desenvolupar (memòria, aparell sensorial, muscles, etc).
Ens podem fer dues preguntes Quina és la mentalitat que busca la justificació d?un joc en el desenvolupament de les potencialitats (memòria, atenció..)? Quina visió de l?home és la que, sense adonar-nos-en, estem usant i desenvolupant? (Una concepció mecanicista? L?home com una màquina de produir?)
Aquest és un aspecte clau per debatre, al menys perquè cadascú tingui clar al servei de quina idea està posant els seus esforços.
A l?altre extrem hi ha qui utilitza el jocs com elements de pur entreteniment, de distracció, per calmar als infants quant el grup està molt excitat. Fer això és com utilitzar un piano per sustentar llibres o una guitarra per llenya; es pot, però ens estem perdent el millor.
Un joc és una totalitat molt complexa que apunta a una infinitat d?aspectes. No és una eina d?ensinistrament. Es sembla més a una obra d?art: ningú ven un quadre per desenvolupar la seva sensibilitat al groc. Podríem dir que un joc és com una obra d?art ( a la majoria dels casos: anònima i col?lectiva) que solament existeix quan es practica i per aquells qui la practiquen, no per aquells que miren des de fora.
Els jocs són importants perquè ensenyen alegria, perquè ens arranquen de la nostra passivitat i ens col?loquen en situacions de compartir amb els altres. Així com la dansa ens explica quelcom que solament amb la dansa se?ns pot explicar, els jocs ensenyen quelcom que solament els jocs ensenyen i que no es tradueix en paraules. Propicien un bon clima d?encontre, una actitud distesa, ens revelen torpeses d?una manera que no ens dol descobrir-les, canvien els rols fixes en un grup, són una altra manera d?incorporar una sana i necessària picardia, desperten, ?desactiven la bomba?.
A l?igual que el carnestoltes ens convida que ens oblidem de la nostra pròpia cara, de la nostra manera habitual de ser i ens posem altres màscares, altres rols. Potser veiem que en nosaltres també hi ha altres i que aquests jocs els desperten i conviden a sortir i revelar-se. Obtindrem, per un moment, aquell qui tant anhelava Borges: "el alivio que da dejar de ser nosotros mismos".
Com diu Jean Duvignaud, allò valuós dels jocs és que trenquen l?ordre establert i ens col?loquen en una zona, en un ?caos?, que està més enllà de tota preocupació d?eficàcia, de finalitat, d?utilitat. Zona de ?caos? que està carregada d?intensa vitalitat i frescor.
Una activitat lúdica ben usada és una poderosa eina de canvi. Els jocs són eines de l?alegria, i l?alegria a més a més de valdre per si mateixa, és una eina de llibertat.
info
Article extret de Taller de animación musical i juegos de Luís Pescetti México, Unidad de Publicaciones Educativas de la Secretaría de Educación Pública (SEP), 1996. Colección Libros del Rincón.
Luís Maria Pescetti| Musicoterapeuta, professor de música, compositor de cançons infantils (Bocasucia, Casetta pirata, El vampiro negro...), condueix un programa de ràdio d?humor i música per a infants, autor de llibres d?humor per a infants (Natacha, Caperucita tal como se la contaron a Jorge, Historia de los señores Moc y Poc, Frin?)... Especialitzat a través del joc amb la música i la literatura en enriquir les relacions vinculars| www.luispescetti.com
per seguir llegint | Jean Duvignaud | El juego del juego | Editorial | Fondo De Cultura Económica, Mèxic 1997
imatge | arxiu TOC-TOC