Mercedes Olmo Andreu
Una bona comunicació es basa en una bona relació.
El que és realment decisiu és la qualitat de l´interès i la preocupació dels pares vers llurs fills.
Aquests necessiten que els seus pares siguin, abans de tot, les persones en les quals ells tenen un lloc segur i que els manifesten sentiments d´amor i d´atenció.
Els pares ajuden els fills a créixer i els sostenen en les situacions en què ells no poden o no saben com fer-s´ho per superar-les.
La manera d´ajudar els fills és mitjançant el recolzament psíquic que els ofereixen. És a dir, la ment dels pares, més madura i amb més capacitat per afrontar els conflictes i els problemes, pot fer-se càrrec d´aquells estats mentals i emocionals dels fills que són massa aclaparadors per a ells.
Si el nen confia que aquest tipus de relació i de comunicació pot establir-se entre els pares i ell confiança que es basa en l´experiència repetida des del seu naixement que el seu malestar pot ser comunicat i comprès per una altra persona, en aquest cas, els seus pares, podrà afrontar els seus problemes amb més recursos i en millors condicions.
Aquest vincle humà de comunicació i receptivitat no és unànime. Cada pare/mare i cada fill/a tenen la seva particular manera de dur a terme aquesta comunicació bàsica. No sempre es realitza mitjançant paraules, sinó que, en part, es fa a través del contacte emocional basat en l´empatia i la comprensió.
Però no sempre resulta fàcil la comunicació i el bon enteniment entre pares i fills. De vegades, els fills no volen parlar dels seus problemes o creen una atmosfera en què es fa difícil de mencionar-los. Intenten defugir qualsevol situació que els posi en contacte amb els seus conflictes.
Aleshores els pares han d´intentar superar aquest clima, i sense forçar les coses, transmetre als fills el seu desig d´ajudar-los i la seva confiança en poder afrontar les dificultats.
Però no sempre els pares se senten capaços de fer aquesta tasca. Potser els és difícil comprendre els seus fills o entendre què els passa, o potser els seus propis conflictes els impedeixen o els dificulten per fer-se càrrec de les tensions de llurs fills.
Generalment, els pares no podem saber amb exactitud què els passa als nostres fills en un moment determinat i ens costa suportar aquesta manca de claredat.
Alguns pares tenen dificultats per tolerar la intimitat dels fills i necessitarien saber a cada moment què pensen i què senten.
A d´altres, els és molt dolorós que els fills no confiïn prou en ells per sol·licitar-los ajuda en moments difícils.
D´altres, poden sentir-se massa aclaparats pels seus propis problemes per adonar-se que els fills estant vivint una situació que els causa tensions i sofriment.
Si els pares mantenen amb llurs fills una relació emocionalment propera i són sensibles als signes que poden palesar un cert malestar, encara que no ens expliquin què els passa, podran restar atents, observadors, disposats a escoltar en el moment propici o disponibles per a parlar amb ells.
De vegades, els nostres fills no volen o no s´atreveixen a comunicar els seus problemes per por a no ser compresos. D´altres vegades, com un intent de superar per ells mateixos allò que els està passant.
Una actitud receptiva i respectuosa per part dels pares els pot ser d´una gran ajuda. També és molt important la nostra sinceritat i autenticitat en la relació amb els fills i a l´hora de comunicar-nos amb ells.
El nostre tracte dependrà de la nostra manera de ser. El que necessiten els nostres fills són uns pares amb els quals puguin compartir els seus sentiments, les seves il·lusions, els seus temors i que puguin comprendre´ls, no uns "pares perfectes" o que adopten una façana irreal, des d´un model de "pares ideals".
És bo transmetre´ls que admetem les nostres contradiccions i les nostres limitacions, i que no sempre ens trobem en les millors condicions per a tractar amb ells, però també la confiança que ens proporciona el veritable interès i preocupació que sentim vers la seva persona. De la mateixa manera que no som "pares ideals", tampoc no afavoreix esperar que els nostres fills ho siguin.
Cal que fomentem la situació en què ells puguin expressar les seves idees, sentiments i opinions mitjançant la paraula, allò que "parlant la gent s´entén", i no mitjançant accions, rebequeries, comportaments agressius, símptomes... o bé que tinguin de romandre en silenci perquè són els grans els que poden opinar.
Cal ensenyar-los a dir el que pensen amb llibertat i respecte. I la millor manera d´ensenyar-los és essent nosaltres capaços de fer-ho així en el tracte i la comunicació amb ells.
És possible que els nostres fills se sentin ferits, ridículs o ignorants, si la nostra actitud vers ells és de desvaloració, desinterès o prepotència.
Això fa que sigui difícil la confiança en ells mateixos i també la comunicació amb nosaltres.
No es tracta tampoc de sobrevalorar-los. Els nostres fills necessiten que valorem el que han aconseguit, els seus progressos i els seus esforços, però d´una manera realista i d´acord amb les seves capacitats.
Això els donarà confiança en ells mateixos i un sentiment d´autenticitat.
info Mercedes Olmo Andreu Psicòloga clínica, psicoterapeuta i psicoanalista. Membre de l´Associació Catalana de Psicoteràpia Psicoanalítica. Col·laboradora del programa Familiaforum de la Fundació Claret, de la Fundació Vidal i Barraquer, i de l´Escola d´Educadors del Secretariat d´Escoles Cristianes de Catalunya. Familiaforum www.familiaforum.net