Laura Gutman
Arribar a casa cada nit és un desafiament? Es converteix en rutina el fet d’enfadar-nos una i altra vegada amb els nostres fills? Ens invadeixen les mateixes discussions i no trobem com ensortir-nos-en? Com organitzar una dinàmica més positiva? Quan ens imposem reptes inassolibles i no aconseguim les nostres expectatives, sense donar-nos compte desviem aquestes esperances cap als altres; convertint en exigències desmesurades el que possiblement nosaltres mateixos no som capaços d’assumir.
Tots esperem que nosaltres fills responguin als nostres desitjos: que siguin responsables, que estudiïn, que siguin bones persones, que responguin amb amabilitat, que ajudin a casa, que siguin solidaris, que siguin pulcres..., en definitiva, que siguin perfectes. Però aquestes expectatives són tan improbables com ridícules, no perquè els infants o adolescents no puguin tenir aquestes qualitats; sinó perquè possiblement ells no comparteixen la importància que nosaltres li atorguem a cadascuna d’aquestes suposades virtuts. I, a més a més, perquè en molts casos, nosaltres tampoc arribem a aquesta nivells d’excel•lència, puntualitat o rectitud.
Desviar expectatives personals, generalment de manera no conscient, significa que esperem que els altres facin, comprenguin, responguin i actuïn segons les nostres necessitats. Si la nostra vida és caòtica, és possible que ens obsessionem amb l’ordre de casa, pretenent que els nostres fills ens satisfacin i, sobretot, que sentin el mateix que nosaltres: la necessitat de tenir-ho tot controlat. Aquest és l’inici del conflicte: ells “no senten” la urgència per tenir els seus objectius personals en ordre; en canvi, nosaltres “sentim” que si regna el casos a casa nostra, ja no podrem superar el desconcert interior. És evident que tot plegat seria més tolerable si comprenguéssim que es tracta de necessitats diferents, no de manca de respecte dels infants o adolescents cap a nosaltres.
Quina cosa podem fer per disminuir les empipades innecessàries i per ajudar a crear un clima de convivència més harmònic?
En primer lloc, donem-nos un minuts de silenci. No per convertir-lo en un acte sagrat, sinó per obtenir uns instants personals i posar els nostres pensaments en ordre. És impressionant el que podem aconseguir amb un sol minut de silenci: no ens aboquem furiosos sobre el que l’infant o l’adolescent ha fet malament. No cridem. No alliberem les fúries personals. És a dir, observem que haurà estat un molt bon primer pas el fet de calmar la nostra descàrrega emocional, la qual és nostra i no té res a veure amb allò que hagin o no fet la resta.
En segon lloc, després d’haver-nos tranquil·litzat i haver entrat en sintonia amb nosaltres mateixos; observem-nos i mirem què veiem: si estem enfadats, cansats, angoixats, nerviosos o malhumorats. Llavors reconeixem que això és el que ens passa.
Que la nostra tolerància està al límit i que voldríem anar a dormir i no haver-nos d’ocupar de ningú.
En tercer lloc, donem un nom a això que ens passa. Podem explicar amb paraules senzilles als infants o joves que estem molt cansats, o que hem tingut aquest o altre problema, o que hem de resoldre algunes qüestiones de la feina o temes familiars pendents o allò que sigui que ens tingui preocupats. Això ens atorga a tots un panorama sobre com estan les coses. Possiblement el fet d’explicar com estem, propicia que d’altres puguin també explicar allò que els passa. Potser algun dels nostres fills o filles tingui una excel•lent notícia de l’escola o, ans el contrari, arrossegui algun problema difícil d’assumir. En aquest context, on decidim el que succeeix... tots ens tornem solidaris. Si la casa està desordenada i nosaltres necessitem cert ordre per sentir-nos una mica millor, podem fer aquesta comanda que segurament serà escoltat perquè estem parlant des del cor. I sobretot, perquè els infants també se senten escoltats, encara que potser no podem satisfer les seves demandes en aquell precís moment.
En quart lloc, recordem que potser avui no, però demà o demà passat o alguna vegada, ens correspondrà arribar a casa de bon humor i disposats a observar als nostres fills i filles; i reconèixer tot allò que fan ells a favor de les nostres peticions. Recordar totes les vegades que sí han estudiar, que sí han ordenat, que sí s’han banyat sense que els insistir una i altra vegada que ho facin. A tots ens agrada ésser reconeguts. És clar que els nostres fills i filles se sentiran més reconfortats quan les nostres paraules siguin encoratjadores i plenes d’orgull.
En cinquè lloc, acceptem allò que els nostres fills no toleren de nosaltres. Una i altra vegada es queixaran que no els escoltem, que som prehistòrics o fins i tot autoritaris, que no els comprenem, que no els defensem i que el món ara funciona d’una altra manera. És evident que hi ha aspectes, on nosaltres fallem als nostres fills i filles.
I en darrer lloc, tinguem en compte que si seguim jugant el joc de “qui té raó” (els grans tenim raó i per altra banda els infants també tenen raó), constatarem que tenir la raó no ens serveix per a res. Perquè no aconseguim conviure en harmonia. No estem bé. Deixem d’esperar dels nostres fills, allò que nosaltres mateixos no podem instaurar en la nostra vida quotidiana.
info
Laura Gutman és terapeuta familiar. Dirigeix Crianza a Buenos Aires, una institució d’assistència i formació professional. Ha editat tres llibres: La Maternitat i el encuentro con la propia sombra, Puerperios y otras exploraciones del alma femenina, Crianza violencias invisibles y adicciones; i la seva darrera publicació Revolución de la madres, que es presentarà en el proper seminari a Barcelona.
Del desemparo personal a la Violencia Colectiva. Seminari dirigit a tota persona que desitgi contribuir a organitzar un món més amable. | 28 de febrer i 1 de març a Barcelona | Més informació 656 275 288 i www.organizamos.org
imatge | arxiu TOC TOC