Isabel Bujalance Gómez
Avui en dia, en la realitat que la societat actual ens ofereix, en la realitat afectiva que moltes famílies van construint, hi tenim uns protagonistes de l’educació dels nostres fills i filles. Protagonistes, a voltes amb desig, a voltes per “obligació”, a voltes per imposició, a voltes per complementació... i són els avis i les àvies.
Tenir cura dels fills dels seus fills
Aquest temps que els avis i les àvies hi dediquen als seus néts i nétes, és un temps ple de vida i ple d’atenció, ple de “mimos”... quan els iaios i les iaies poden complir el rol que els hi pertoca per edat, per generació, és a dir, tenir cura dels fills dels seus fills amb tot l’amor que poden tenir vers el fruit del seu propi fruit, veient en ells i elles la seva prolongació com a persones.
No sempre els avis i les àvies tenen la sort de poder tenir una cura desitjada dels néts i nétes. Com plantejàvem al començament, ens trobem immersos en una societat on, de vegades, els adults responsables de les famílies actuals, bé per necessitat, bé per no saber posar límits, bé per una “addicció” no conscient al treball, bé per una mal entesa demostració d’amor cap als propis fills i filles... aquella que “no els hi ha faltar de res”, no tenen temps d’estar amb els seus fills. No sempre poden arribar a temps de recollir-los de la llar, de l’escola. No sempre es poden organitzar el temps per poder acompanyar als fills i filles al parc, o a les activitats extraescolars i aquí, en aquest moment és on hi tenen molt de protagonisme les persones més grans de la nostra família.
Ja hem exposat que les realitats afectives, econòmiques, laborals de les famílies són diverses i que cada nucli familiar fa un ús o un abús d’aquesta figura tant important en el desenvolupament dels fills i filles.
Font inesgotable d’afecte i de saviesa
Anem a pams i veiem la importància de la presència dels avis en les famílies: la interacció avis-néts s’ha descrit sempre com una font inesgotable d’afecte i de saviesa per als néts. Els néts poden trobar en els pares dels seus pares a uns companys de jocs més sol•lícits, més relaxats, més amables i menys ocupats que els propis progenitors, que signifiquen la continuïtat de la família i que amb llurs històries al voltant d’altres familiars i d’altres temps de vida, es constitueixen com els “guardians de les llegendes familiars”. És a dir, que malgrat no actuïn com a pares i no siguin els responsables directes del desenvolupament dels nens i nenes, tenen temps de riure, temps per escoltar, temps per estar i, a voltes, per oferir un suport emocional que enllaça estats emocionals intergeneracionals, sobretot quan els néts entren en l’adolescència i s’allunyen dels propis progenitors.
Aquest seria el model optimitzador del desenvolupament familiar, on els avis i les àvies, amb la seva saviesa i el seu coneixement de les relacions intrafamiliars són els testimonis directes dels valors, els mites i les creences que han configurat i configuren la realitat intrageneracional de la família, per tant, aporten història de vida i estructura i sentit de pertinença als fills dels seus fills quan aquests escolten, dels seus avis, a qui s’hi assemblen amb els seus fets o amb els seus gestos o amb les seves expressions.
La presència que hem descrit abans seria la presència ideal dels avis i les àvies en les famílies. També hi ha situacions familiars on als avis no els hi queda cap més remei que tenir cura dels néts... i quan diem que no els hi queda cap més remei no estem plantejant que no vulguin estar amb ells sinó que potser hi voldrien estar menys, perquè també tenen
la seva pròpia vida, però veuen, senten que han d’estar a prop dels seus fills i els han d’ajudar.
Funcionalitat de la relació dels avis
Comencem a parlar dels diferents tipus d’avis i d’àvies, és a dir, passem de la funció positiva i important dels avis en la relació amb els néts, a valorar i a explicar la funcionalitat de la relació dels avis amb els seus propis fills i filles que és la que hauria d’anar ubicant el tipus de cura que han de tenir els néts... com dèiem abans... anem a pams
Hi ha avis i àvies que fan d’avis per necessitat dels pares, per necessitat dels seus fills i filles ja que aquests no sempre poden estar amb els seus fills i filles. Quan aquesta necessitat esta prou delimitada pels responsables de l’educació dels néts, pels seus progenitors, i les tasques, els horaris, els àpats i tot el que configura la vida quotidiana dels nens està dissenyada en funció de la idea d’educació que hi tenen els pares, els avis poden dur a terme, tant l’encàrrec que els seus propis fills els hi fan en relació als seus néts com la seva tasca, important i fonamental, afectiva i de certa permissivitat que els caracteritza.
Hi ha avis i àvies que fan la seva funció amb invasió de l’espai familiar que significa el nucli que han configurat els seus fills. Aquesta invasió per part dels avis estronca amb el model anterior (que podríem dir ideal, ja que tothom té clara quina és la seva funció i l’exerceix amb escreix i gaudint) donat que són els propis avis els que no saben quina és la seva funció (auxiliar) respecte als néts. Aquest fet pot donar-se, majoritàriament, per dues situacions de vida:
1-Els avis assumeixen, sense donar cap opció als progenitors dels petits, una propietat afectiva dels seus néts, invalidant tota acció educativa dels pares (dels seus propis fills) fins i tot davant dels néts, treien tota autoritat als fills i filles.
Aquesta “apropiació afectiva” acostuma a anar acompanyada d’una gran quantitat de permissivitat afectiva i d’una manca de límits important. En aquest cas, als progenitors els hi costa molt de posar límits als seus propis pares per diferents raons: perquè no poden o no gosen portar-los-hi la contrària i saben que si ho fan seria motiu de trencament familiar; perquè accepten la saviesa dels avis posant sempre en dubte el que ells farien com a pares; perquè els rols de “sogre” i de dur la contrària a aquesta figura pot donar peu a una discussió amb la parella...
2- Els progenitors afavoreixen que els avis i àvies portin el control de la situació i la cura dels seus fills i filles per una raó de comoditat. No estan en desacord amb l’educació que ells han rebut i, sense adonar-se’n, van delegant la funció de la paternitat a unes persones a les que no els hi correspon.
Aquesta delegació acostuma a funcionar quan els néts tenen edats petites on la imposició dels límits encara no sembla necessària, però quan els fills i filles creixen, els progenitors volen començar a tenir protagonisme en la relació amb els seus fills, protagonisme que no els hi és concedit perquè llavors la relació avis-néts és molt forta i no permet la introducció de cap protagonista més, malgrat siguin els pares... han perdut el tren de la paternitat.
Bé, després del que hem dit, de forma molt resumida, donat que és un tema apassionant i ple de matisos, com la mateixa relació i la mateixa vida, només un parell de coses per acabar:
1- fer d’avi i d’àvia té una riquesa dins de la família que cap membre d’aquesta pot acomplir, només els avis... deixem-los amb la permissivitat que encaixi amb els nostres límits
2- els responsables de l’educació dels fills són els pares i les mares. Des d’aquesta responsabilitat i amb una forma de comunicació adient, els avis entendran la importància de les dues funcions en la vida dels néts: la dels pares i la dels avis
3- no hem d’oblidar que els avis tenen saviesa, experiència i temps per viure de forma diferent, per tant, quan més clares estiguin les normes i les estructures familiars, més clars estaran diferenciats els temps de vida de les diferents persones que configuren les famílies: els avis i les àvies tenen la seva vida, les seves relacions i han de saber gaudir d’ella... de fet molts ja ho fan, evidentment.
info
Isabel Bujalance Gómez | Educadora social i mediadora familiar. Col•legiada nº 699.
Article extret de Pont, Butlletí trimestral de la comissió de llars d’infants d’Olot en el marc del Consell Escolar Municipal (CEM) | març 2008
imatge | Victoria Gracia